El rastre blau de les formigues

 

Mescla d’aforismes i de “dillatari” destil·lat, a “El rastre blau de les formigues” Ponç Pons  (Alaior, 1956)  fa bona la cita que Shakespeare posa en boca de Poloni a Hamlet de que “la brevetat és l’ànima de l’enginy”.     El poeta menorquí tracta de fer una síntesi de la vida senzilla de la gent del camp i de la seva experiència vital a Sa Figuera Verda amb el gran pensament filosòfic i literari de tots els temps.

Des de Heràclit, el seu primer conreador conegut i que també es passeja per aquest llibre, l’aforisme ha estat una manera de resumir l’experiència individual sobre el món en una sola frase. Un monjo anglès  del segle XIV va escriure un manual d’instrucció espiritual titulat “El núvol del que no sabem” en el que deia que “l’oració curta penetra al cel”. Pons  es despulla en aquest quadern fent que la poesia vagi més enllà del vers i es transformi en pensament aforístic i entri circumstancialment en un més enllà en el que reclama que hi han d’haver arbres i animals. 

La intenció de l’autor de “Nura” queda ben clara en el pròleg del seu nou llibre El rastre blau de les formigues i que podeu llegir seguint el rastre d’aquest vincle que us porta a la pàgina de l’editorial Quaderns Crema.  Un cop més el poeta fa professió de fe en les lletres i proclama: “Cerc en la Literatura sentit i veritat”.

A alguns dels aforismes l’autor renova els principis fundacionals del romanticisme que enuncià Novalis: “Consisteix en donar una elevada significació a tot allò comú, donar una aparença misteriosa a tot allò ordinari, donar la dignitat  d’allò desconegut a tot el que és corrent i familiar”. Per la seva banda, a Anglaterra,  Shelley deia a la seva “Defensa de la poesia” que aquesta “fa aparèixer els objectes familiars com si no ho fossin”. Seguint aquestes il·lustres petjades Pons ens ensenya que la literatura ens pot fer veure el món quotidià amb nous ulls: “Camín per aquest paisatge com Bruce Chatwin per la Patagònia. Vaig a les tanques dels plans a regar amb dos perols d’aigua com qui travessa la selva i cerca El Dorado o les mines del rei Salomó”.

Si els paisatges ordinaris es transformen gràcies a la imaginació literària també es pot transformar les persones: “Amb els anys que tenc i la gent que he vist i conegut, ja em puc creure qualsevol personatge de novel·la.”

Ple de citacions d’obres i d’autors, el llibre es també una deu per ampliar la nostra llista de desitjos de lectures futures.

Però no només de literatura viu l’home i a “El rastre blau de les formigues” hi trobem tota mena de reflexions sobre molts de temes.  Menorca, la política, el català, la tasca de professor,  la família, la filosofia, l’art, la història són algunes de les qüestions sobre les que s’alimenta la tinta blava de l’escriptor menorquí.

Com Terenci, l’autor ens deixa entendre que res humà li es aliè.  En el cor d’aquest llibre d’aforismes musicals rau la sincera i apassionada convicció de Ponç Pons de que “la cultura ens pot fer més savis i humans”.     

El rastre blau de les formigues

Ponç Ponsthumb.php

Quaderns Crema

Portada de Llorenç Pons    


Leave a Reply